Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Joane Somarriba, ciclista, bicampiona del Tour de França: "Entenc que els pares tinguin por que els seus fills surtin a la carretera amb bici"

  Joane Somarriba (Sopelana -Biscaia-, 1972) ha guanyat quatre grans voltes ciclistes, les edicions del 1999 i 2000 del Giro d'Itàlia i les del Tour del 2000 i 2001, xifra que l'acosta al rècord de tres Tours de Luperini (aconseguits el 1995, 1996 i 1997).

En plena pretemporada amb el seu equip, el Deia, fa un buit en la seva agenda repleta de quilòmetres, proves i escalades per parlar-nos del que va ser una diversió i va passar a ser un projecte professional. Amb la ment centrada en el Tour 2002, "on, al dur perfil amb ports mítics com Glandon, Madaleine, Izoard..., s'afegeix la responsabilitat de sortir com a favorita", a penes té temps per pensar en res més que no sigui entrenar-se: "La vida d'una ciclista és efímera, i hem d'aprofitar els anys bons". Això ho diu qui va ser capaç d'aixecar el cap de nou i de tornar a l'esport d'elit després d'una operació d'hèrnia discal el 1991, les complicacions de la qual la van apartar de la seva carrera esportiva durant dos anys i quasi la van deixar prostrada en una cadira de rodes. La seva tenacitat personal i la passió per la bici la van portar a coordinar la seva identitat com a dona amb la seva vocació d'esportista. "En el ciclisme, dins dels esports populars i d'espectacle, la diferència de resultats entre homes i dones està més accentuada que en d'altres, si pot ser".

És conscient que els seus triomfs han servit per a rescatar de l'ombra una modalitat esportiva poc coneguda en el nostre país, la qual cosa l'omple "de satisfacció i orgull". Les seves alegres i espontànies expressions gestuals i loquacitat es transformen en serioses i meditatives només en un moment al llarg de l'entrevista, quan trenca una llança a favor dels seus companys i contra la pressió a què es veuen sotmesos pels reiterats controls antidopatge: "l'única cosa que demano és que es mesuri tots els esports de la mateixa manera, no tenim per què ser els únics sospitosos". Encara li queden molts projectes per dur a terme, però sap que, sent encara jove, haurà de baixar-se de la bicicleta i emprendre una carrera ben diferent a la de les competicions ciclistes, tot i que "això sí, vinculada a aquest món". I només llavors es plantejarà tenir família: "És que tinc companyes que són mares, i les he vistes patir moltíssim per compaginar la seva vida personal i la laboral i jo, això, no ho desitjo." Als seus futurs fills els vol transmetre la passió pel ciclisme "com va fer el meu pare amb les seves quatre filles, quan les carreteres no comportaven tant de perill per al ciclista, encara que el que passa aquí no té res a veure amb la inseguretat d'Itàlia", un país que coneix bé perquè va ser allí on va fer el salt a la professionalitat i a la fama.

Com s'arriba a la convicció que una afició pot convertir-se en una professió?

Al principi, anar en bicicleta era un joc, una diversió de cap de setmana per a la qual vaig demostrar unes qualitats especials; de fet, recordo que la meva germana gran es queixava perquè s'entrenava més que jo però acabava sempre darrere meu. I així, de sortir a fer voltes vaig acabar en una escola, em vaig apuntar a proves i carreres i vaig començar a plantejar-me el ciclisme com una meta, més enllà d'una distracció o un esport.

No obstant això, va haver de sortir fora a fer carrera.

A Espanya no hi havia a penes equips que donessin suport a les noies, tan sols ens facilitaven la roba. De fet, encara no hi ha la possibilitat de convertir-se en professional, i per tant tenir-hi una dedicació exclusiva. La sort em va arribar en un Giro d'Itàlia al qual vaig anar amb la Federació estatal; llavors l'equip italià Alfa Lum es va fixar en mi i em va oferir una fitxa. Em va costar prendre la decisió, però vaig entendre que no podia deixar passar aquella oportunitat després de tants anys de treball. Sabia que seria dur: anava a un país estranger, a un poble prop de Bolonya amb unes condicions molt bones per a entrenar-me, però on viure significava quasi exclusivament entrenament, competicions i carreres. Al final, em va compensar amb escreix, pels resultats i perquè aquestes experiències et formen, aprens molt de tu mateixa i del món que t'envolta. Per exemple, he tingut companyes, sobretot russes, que tenen fills. Per a elles, la bici és el seu treball, viuen en països amb economies deprimides i és la seva manera de guanyar-se la vida, però aquest esport exigeix tot de tu i les he vistes patir moltíssim.

Vostè sorteja desnivells de percentatges impensables, recorre desenes de quilòmetres sota el caprici del clima, corre bé les contrarellotges... Quina és la seva característica principal com a ciclista?

En el meu cas, el que millor em defineix és la regularitat. La clau és sentir-te còmoda en totes les modalitats, perquè és així com es guanyen les proves. Si miro endarrere veig que quasi no he tingut dies dolents o si n'he tingut els he pogut suportar. Per descomptat que l'entrenament és fonamental, per exemple en pretemporada recorres fins a 150 quilòmetres diaris, però també potencies el fons, o l'escalada. I al final, si el teu objectiu són les grans voltes per etapes, com el Tour o el Giro, utilitzes les curses perquè la competició és al final el que et posa en forma, vas afinant, et vas trobant amb tu mateixa i comences a pensar en les grans cites.

I en els ports a 2.000 metres d'altitud?

Les etapes dures, les interminables escalades, depenen molt de tu, de les circumstàncies en què estàs corrent. El Tourmalet del meu primer Tour em va semblar dur. Però el 2000, quan vaig guanyar la cursa, no em va semblar tan horrorós, aquell dia m'anaven les cames i gaudia pujant. Però no hi ha dubte que aquests ports t'obliguen a un desgast enorme.

L'experiència és un grau, no li dóna certa tranquil·litat?

Cada temporada és diferent. El que vaig fer l'any passat ja ho he oblidat, i si serveix d'alguna cosa ara és que et genera una pressió important: surto com a favorita, esperen que estigui al meu nivell, però no pots evitar sentir que l'últim mes és clau, que no pot passar res, que no t'enxampi un grip, que no caiguis i, a més, sempre et queda la incertesa que malgrat haver-te entrenat igual, potser no aconseguiràs el mateix estat de forma. Hi dónes moltes voltes. Jo en carrera sóc molt forta, però en l'entrenament sóc pessimista. Reconec que el meu marit té molta feina amb mi. (Està casada amb Ramontxu González Arrieta, ciclista professional que es va retirar la passada campanya).

És conscient que ha entrat a formar part de la història de l'esport?

Obrir camí és molt gratificant, sobretot quan veus que obtens resultats i que aquests es traduïxen en el fet que, per primera vegada, aquí, un patrocinador (el diari Deia) recolza sis corredores de nivell professional. I és que, si en la majoria d'esports la diferència entre dona i home esportista és gran, en el ciclisme és encara més acusada. L'enorme pressupost que mou una esquadra masculina contrasta amb la quasi absència d'equips femenins. Equiparar-ho ho veig encara molt llunyà, encara que no n'hem de perdre l'esperança, ja que en altres esports com el tenis i, en part, l'atletisme, això ja s'ha aconseguit.

Tanta diferència hi ha entre un gran grup masculí i un altre de femení?

Si compares el públic que hi ha en les pujades dels nois amb el nombre d'espectadors de les noies fa molta pena. Recordo amb afecte i satisfacció especials la sortida del Tour a Bilbao, la gent s'hi va lliurar i he de dir que em van portar enlaire durant tota l'etapa. Però això és una excepció, encara que cada vegada hi haja més gent a qui els interessa les nostres carreres, cosa que augmenta la moral i les ganes de seguir lluitant.

Sens dubte, l'esport és un espectacle i cada dia s'exigeix més als esportistes, que es veuen obligats a esforços quasi inhumans. Com es viuen des de dins els escàndols relacionats amb el dopatge?

En el món del ciclisme tenim la sensació de ser com una mena de cap de turc amb aquest tema, i això ens està fent molt de mal, perquè va en detriment no sols de l'esport i dels esportistes, és que posa en perill la seva viabilitat econòmica. S'oblida que estem molt controlats, que ens sotmetem a moltes anàlisis de sang, d'orina... no sé quin altre esport està tan fiscalitzat. I això no és just. S'han arribat a donar circumstàncies esgarrifoses. En allotjar-nos en un hotel per a començar el Giro, ens van registrar com si fórem delinqüents. Aquesta pressió antiesportiva desmoralitza, i és difícil d'entendre quina necessitat hi ha que registrin el teu equipatge de bon matí. Espero que això canviï, en el sentit que aquesta lluita contra el dopatge s'estengui a més esports, i que l'exigència de salut sigui compartida.

Una salut que també s'exposa en la carretera, perquè l'entrenament d'un ciclista es fa sobre l'asfalt i això comporta un perill.

Tots els dies estem exposats a un accident. Treballem entre cotxes, però en general he de dir que en les carreteres del País Basc, on jo m'entreno, se'ns té en compte. I jo puc comparar-ho amb Itàlia, on la seva afició al ciclisme (que, després del futbol, és l'esport que mou més seguidors) no els impedeix mostrar una falta de respecte total en les carreteres. Sembla increïble, però fa por, mai no se t'oblida el casc. I encara que en el nostre país això és molt diferent, ets conscient del perill. No és estrany que el ciclisme de base s'estigui veient reduït, jo entenc que els pares tinguin por de deixar que els seus fills surtin a la carretera, tenim experiències molt dolentes.

La nova llei de trànsit permet els ciclistes circular per les autovies. No comporta encara més risc aventurar-se en vies d'alta velocitat?

Les autovies tenen voreres d'emergència molt grans, a mi em sembla una mesura positiva, com ho és la preferència que tens en un rotonda si vas amb bici. Són passos cap endavant, encara que no ens hi hem de conformar. Encara estem molt, molt distanciats de l'Europa del nord, on tenen una cultura ecològica, de nivell de vida i salut molt millor: allà la gent aparca els cotxes i agafa les bicis.

La falta de seguretat també ha influït en l'augment de l'ús de les bicicletes de muntanya.

A mi no m'agraden, i és que són dos esports que no tenen res a veure. Al ciclista de ruta li agrada pujar ports, baixar-los, aixafar l'asfalt, recórrer quilòmetres seguint un trajecte... però no hi ha dubte que la mountain bike és una alternativa molt saludable i menys perillosa que el ciclisme de carretera.

A qui admira com a mite esportiu?

Sens dubte, a Miguel Indurain. Sóc la seva fan número u. Com a corredor i com a persona és molt gran. He tingut l'oportunitat de conéixer-lo, era company del meu marit, i és d'aquesta gent que admires i no et decep, era igual de gran sobre la bicicleta que quan en baixava.

I què passa quan un ciclista baixa de la bicicleta definitivament?

És clar que la teva professió acaba abans que la dels altres, acabes la teva carrera a una edat en què una altra gent està començant-la, però cal ser optimista i pensar que ha sigut la teva elecció, en la qual et deixes la pell i amb la qual gaudeixes d'uns anys magnífics. Després ja en vindran uns altres. En el meu cas, lligats quasi de segur a l'esport, que és el que més m'agrada.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto