Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

Maltractament infantil: En la infantesa, no tot és felicitat

Per defecte i instantàniament, el nostre inconscient situa el maltractament als infants en ambients socials marginals

  Associa aquest problema amb famílies molt diferents de la llar mitjana, situades en aquells entorns humans minoritaris que pateixen els efectes d'una pobresa profunda, una instrucció acadèmica nul·la o les toxicomanies. El ciutadà benpensant, qualsevol de nosaltres, difícilment ubicaria aquests episodis lamentables en llars convencionals, amb pares integrats socialment i que gaudeixen d'una qualitat de vida equiparable a la de la majoria.

La imaginació col·lectiva no actua innocentment ni per atzar. En aquest cas, com a mínim hi ha dos arguments que expliquen per què assignem automàticament aquests maltractaments als infants amb famílies d'ambient marginal o especialment difícil. En primer lloc, les notícies que difonen els mitjans de comunicació es fan ressò exclusivament de les pràctiques més degradants i lesives per als infants: maltractaments físics greus, tortures, assassinats, desatenció palmària a les necessitats elementals dels petits, o l'ús dels seus cossos o de la seva imatge amb finalitats pornogràfiques... i gairebé no presten atenció a cap altre tipus de maltractaments menys rendibles des d'una perspectiva de comunicació, per menys vistosos o menys morbosos. En segon lloc, molts pares que mai cometrien un d'aquests abusos que indignen qualsevol redueixen el maltractament infantil a un catàleg tan curt de pràctiques que els impedeix reflexionar sobre la possibilitat que algun dels seus comportaments habituals o esporàdics vers els seus fills pugui tractar-se en realitat d'un fet de maltractaments.

Està a tot arreu

Aquest problema està més estès del que volem pensar i, encara que de manera solapada, es manifesta fins i tot al nostre entorn social més pròxim. És un drama vorejat, perquè no es disposa de dades que situïn la seva vertadera dimensió de manera numèrica i estadística. I perquè és una vergonya social, un dèficit d'humanitat, sensibilitat i cultura cívica que dol assumir com el que és, una malaltia del sistema de convivència que ens hem donat els éssers humans.

No és pecar de pessimisme pensar que el problema dels maltractaments als infants creix en intensitat i freqüència: la nostra societat es desenvolupa i creix en una economia de mercat en la qual les estructures que generen benestar social no són prou eficaces i es tendeix a concentracions urbanes massives, amb el desplaçament consegüent de famílies senceres que viuen en altres entorns a ambients culturals estranys i desproveïts de mesures de protecció i acollida. A més, les borses de pobresa i marginació, cada vegada més grans, constitueixen un problema de molt difícil solució en molts països econòmicament desenvolupats, entre ells el nostre. I, des del punt de vista psicològic, sembla constatar-se la tendència que l'agressivitat que generen les frustracions que acumulem al llarg del dia s'alleugi sistemàticament amb els més febles, en aquest cas els infants.

El perfil del maltractador no és forçosament el d'un dimoni sense sensibilitat, un desequilibrat, un marginat sense referències socials o un pare o mare que va sofrir el problema a la seva pròpia pell quan va ser nen o nena. Pot caure en aquestes pràctiques qualsevol persona que no metabolitza adequadament l'angoixa que causen els fracassos i humiliacions a la feina, el rebuig dels amics, la insatisfacció davant la seva vida personal... A altres adults se'ls escapa la mà per simple ignorància de la repercussió que el seu comportament pot tenir sobre l'infant.

Què és, en realitat, el maltractament

Un infant és maltractat o sofreix abusos quan la seva salut física i la seva seguretat o el seu benestar psicològic es troben en perill per les accions infligides pels seus pares o per les persones que tenen encomanada la seva cura. Es pot produir maltractament tant per acció com per omissió i per negligència. Es considera que hi ha quatre tipus de maltractament. El maltractament físic és qualsevol lesió causada a l'infant com a conseqüència de cops, estirades de cabells, puntades de peu, punxades... propinats de manera intencional per part d'un adult. També són els danys causats per càstigs inapropiats o desmesurats. És difícil distingir quan acaba la imposició de la disciplina mitjançant càstigs físics "raonables" i quan comença l'abús.

Qui utilitza el càstig físic argumenta que ho fa com a últim recurs, quan altres alternatives correctores menys expeditives (i que comporten més esforç per part dels pares), com les explicacions i altres càstigs o amenaces menors, han demostrat la seva ineficàcia. No té intenció de lesionar, només pretén corregir una conducta inadequada. Però, amb l'excepció d'una "bufetada a temps" (considerat per molts pares necessària, encara que perviu el debat social sobre això), que és disculpable només quan l'infant es mostra refractari a qualsevol altra forma de correcció, el càstig físic és un atemptat contra la dignitat i l'autoestima de l'infant i pot causar-li danys emocionals greus. Els infants que sofreixen càstigs físics freqüents o greus tendeixen a reproduir actituds violentes, ja sigui per aconseguir les seves finalitats o fins i tot sense motivació aparent.

Els signes del maltractament físic són: cremades, fractures o hematomes, que apareixen bruscament sense cap explicació convincent; l'infant atemorit davant l'acostament dels grans; el pares que es refereixen al seu fill despectivament i la família tracta l'infant amb exagerada disciplina física.

El segon tipus de maltractament és l'abandonament o negligència, distraccions importants en la tasca essencial de cobrir les necessitats bàsiques de l'infant, ja sigui en educació, salut i seguretat o benestar. Estem davant d'un abandonament físic quan es desatén la salut de l'infant, se l'expulsa de casa o se'l deixa repetidament a cura de menors, i es tracta d'abandonament educatiu quan no es vetlla perquè el fill disposi d'una educació i escolarització adequades a les seves necessitats. Els signes de l'abandonament o negligència: absentisme escolar, problemes visuals o dentals que no reben l'atenció que necessiten, aspecte descuidat, nens petits que es queden sols a casa, menors mal vestits quan la capacitat econòmica dels pares no és crítica...

  • El maltractament emocional és una de les formes més esteses de maltractament infantil i potser la més tolerada socialment. Són nens insultats, menyspreats o ridiculitzats precisament pels adults que haurien de fomentar la seva autoestima i creixement personal. Aquesta violència causa en els nens pertorbacions que influiran en la seva salut psíquica. Les víctimes adopten comportaments extrems (criden l'atenció o es mostren molt passius) o adopten comportaments adults protegint altres nens, o semblen més infantils del que els correspon per edat. En ocasions, s'han registrat intents de suïcidi en aquests infants.
  • L'abús sexual consisteix en els contactes entre un adult i un infant que proporcionen satisfacció sexual a l'adult sense que l'infant hi pugui donar un consentiment conscient. La majoria es produeixen en l'àmbit de la llar. El que abusa normalment és membre de la família o una persona propparenta. Els signes d'abús sexual depenen de molts factors, com el moment de la vida de l'infant en què s'esdevenen, si hi ha o no força i amenaces, i de la personalitat de l'infant i de l'abusador. De tota manera, és habitual que l'infant que sofreix abusos sexuals es negui a fer exercicis físics a l'escola, mostri conductes o coneixements sexuals inapropiats per a la seva edat i pretengui iniciar contactes sexuals amb nens menors.

Un infant pot estar patint maltractaments quan es donen aquestes circumstàncies:

  • Canvis sobtats en la seva conducta habitual.
  • Problemes físics que no reben atenció dels seus pares.
  • Es mostra ansiós i expectant com si anés a passar alguna cosa dolenta.
  • Absentisme escolar injustificat.
  • La família s'interessa poc pel procés escolar del fill i no va al col·legi quan se li truca.
  • Els pares neguen que l'infant tingui problemes i alhora el menyspreen per la seva conducta.
  • La família exigeix a l'infant metes inabastables per a la seva capacitat.
  • Els pares o adults al seu càrrec el ridiculitzen freqüentment.
  • No miren a la cara a la gent o parlen malament de gairebé tothom.

Els casos de maltractament infantil no surten a la llum i no es denuncien perquè no sabem identificar els signes que delaten que maltracten un infant; o bé perquè quan n'hi ha evidències preferim evitar problemes o temem que fer-les públiques pugui tornar-se contra el mateix nen; o també perquè el presumpte maltractador és una persona pròxima o coneguda. Fer els ulls grossos davant d'aquesta xacra social no té justificacions gaire comprensibles, i és per això que té tant predicament.

És un problema de dimensió i interès comunitari: la societat en el seu conjunt ha de buscar les solucions, però... quan un particular alimenta sospites fundades que un nen o nena està sofrint maltractaments ha d'actuar amb responsabilitat ètica i amb la màxima prudència. El primer és posar el cas a les mans dels serveis socials, que determinaran com s'aborda la situació des de l'aspecte legal, psicològic, familiar, escolar, comptant amb la col·laboració de les institucions especialitzades en consideració a menors. Si les intervencions públiques triguen a actuar, no ho hem de fer nosaltres directament davant l'infant ni davant la família. I molt menys encara convertim aquests fets en objecte del xafardeig i la morbositat del veïnat.

La discreció i el sentit comú són, en aquest cas, un deure moral i afavoreixen la solució d'aquestes situacions. Pensem també en la imatge i honorabilitat dels suposats maltractadors. Un excés de zel pot ser perjudicial. Si els serveis socials no atenen la nostra demanda, podem insistir davant la institució corresponent (normalment, el Servei Social de Base de l'Ajuntament). Si la demora persisteix, tenim el deure cívic de denunciar el fet davant les autoritats, especialment quan la violència que sofreix l'infant és manifesta i reiterada. Correspon als serveis públics d'atenció a la infantesa abordar les situacions de maltractament infantil, però tots som responsables d'afavorir les condicions socials perquè es respectin els drets dels infants.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto