Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

L'emancipació dels fills,cada vegada més tardana: Quan se n'aniran de casa?

Segons Juan Antonio Fernández Cordón, demògraf del CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques), "la bandera dels pares de finals dels anys 60, que quan van poder van fugir de la llar paterna, no ha estat recollida per la major part dels seus fills". Segons els estudis del CSIC, un 60% dels joves espanyols d'entre 25 i 30 anys que treballen encara no s'han desenganxat de la llar familiar.

  Si aquestes xifres del nostre país es comparen amb les de França, el Regne Unit o Alemanya, tripliquem el nombre de joves amb feina que romanen a casa dels seus pares, sense independitzar-se. Tan sols grecs i italians comparteixen a Europa una actitud semblant a la dels espanyols. Quan es pregunta als joves, una bona part contesta que se n'aniria de casa si pogués (aquí hi intervé l'elevat preu de l'habitatge, nou i usat, i el preu car i la manca dels lloguers, com també la inestabilitat laboral i la dificultat d'aconseguir una feina satisfactòria), però en els deu últims anys ha augmentat l'actitud acomodatícia i són majoria els joves que, sense falsos pudors progressistes, reconeixen que es troben "molt a gust" a casa dels seus pares.

El cas és que passa un any més i segueixen sense anar-se'n, per molt que tinguin feina i fins i tot parella estable. Estan bé així les coses? Hi ha sensibilitats diferents a les famílies, però l'habitual és que a la llar no s'abordi de forma clara i serena aquest tema, espinós on n'hi hagi. Les relacions pares-fills són sempre complexes i es mostren deutores d'una doble circumstància que tant les caracteritza: el fort vincle emocional existent i aquest llarg passat en comú ple de vivències molt diferents, moltes vegades profundament sentides però no comentades. Per això, la comunicació entre progenitors i plançons necessiten, per totes dues parts, molt d'efecte, sinceritat, una dedicació generosa de temps i un llenguatge assertiu que eviti tant les culpabilitats com els xantatges emocionals, que tan proclius som a introduir en els debats intergeneracionals quan sorgeixen temes de gran calat com el de l'emancipació dels fills. I és que la complexitat de l'assumpte ve reforçada pel fet que tant pares com fills mostren davant d'aquest tema actituds contradictòries: volen anar-se'n (o que se'n vagin) i volen quedar-se (o que es quedin). Però aquesta incertesa, aquest mar de dubtes, porta al mateix resultat: els fills acaben quedant-se a casa gairebé indefinidament.

De raons, no en falten

El caràcter precari de la feina no fa sinó carregar de raons a nois i noies que no s'atreveixen a deixar la casa dels pares: els principals destinataris dels contractes temporals són els joves i aquests volen tenir el futur laboral més clar abans de sotmetre's al servei dels préstecs milionaris que suposa la compra d'un habitatge. Encara hi ha poca cultura d'arrendament, a la qual no és aliena la situació penosa del mercat de lloguer d'habitatges al nostre país. Anotem també un altre plantejament, molt més prosaic i utilitarista: només els qui tenen feina estable i ben pagada i pensen que al seu propi habitatge gaudiran d'una qualitat de vida similar o millor que la que els ofereix la llar paterna, se'n va de casa de la mare. Els joves d'avui ho han tingut tot més fàcil que els seus pares, i això marca molt. El més habitual és que els fills considerin que no se n'han d'anar fins a assolir una situació econòmica mínimament consolidada i per això necessiten passar diversos anys a casa dels seus pares, estalviant, i aconseguir una feina fixa o, com a mínim, estable. Ara bé, si per a molts joves l'autosuficiència econòmica no és raó suficient per marxar de la llar familiar, haurem de buscar les respostes al marge del mercat laboral i del difícil accés a l'habitatge.

Un dels principals factors de fre per a l'emancipació dels joves és la creixent permissivitat de la família respecte als horaris i costums de vida al si de la llar. Els joves no se senten pressionats ni vigilats en excés i regeix un cert ambient de complicitat entre pares i fills. Poden suportar aquesta falta d'autonomia perquè, en última instància, es "compensa". D'altra banda, el benestar, la comoditat, la intendència garantida i l'absència o escassa rellevància de les feines i preocupacions domèstiques anima també a mantenir la situació. Incloguem també la possibilitat d'estalviar, ja que els progenitors normalment no exigeixen el lliurament del sou a casa, i menys encara la quantitat íntegra. També un motiu d'infraestructura: la disposició i el bon nivell de condicionament de les llars permet en molts casos que els fills disposin d'una habitació pròpia, un territori exclusiu que compta amb un desplegament satisfactori d'equipament relacionat amb el lleure i les aficions: informàtica i Internet, TV, música, biblioteca pròpia... Finalment, una altra constatació, ja més òbvia: el canvi de costums en matèria sexual, ja no és necessari casar-se i tenir un habitatge propi per poder mantenir relacions sexuals.

Famílies-matalàs

"Les famílies abans eren més repressives i impositives, ara són molt més liberals i ofereixen molts avantatges. Després, hi ha pares que es queixen perquè els fills s'eternitzen a casa", opina el filòsof Fernando Savater. Aquesta permissivitat ha permès encunyar el terme de famílies-matalàs, que mantenen el seu paper econòmic i de refugi i aporten aquest component de complicitat, que propicia la sensació en els fills que no estan de pas a casa dels seus pares i que la seva estada no està subjecta a límits temporals. I, per si això fos poc, sembla que seguir a casa aporta als fills un valor afegit de joventut molt apreciat, de no arribar encara a la categoria d'adult, de no assumir encara algunes responsabilitats que comporta: vida quotidiana amb la parella, els fills, les hipoteques i altres crèdits bancaris, la visió de futur imprescindible...

Amb tot això, un s'hauria de preguntar si als fills els val la pena anar-se'n de casa. O potser seria millor preguntar-nos si s'educa la gent jove a emancipar-se. Ningú discuteix que cert grau de solvència econòmica és necessària per poder emancipar-se; tanmateix, no és suficient. Però l'emancipació és un procés d'aprenentatge que comença quan des de molt petit es potencia l'autonomia dels fills, la seva responsabilitat, i els pares, tot s'ha de dir, assumeixen la responsabilitat que els correspon: ajudar el fill a preparar-se per viure la seva edat adulta de forma independent

Emancipar-se és un procés que requereix aprenentatge. Quan seguim cada moment evolutiu de l'infant, anem potenciant la seva creativitat i autonomia i li exigim que es responsabilitzi de les coses que va tenint capacitat de fer, ajudem a fer que sigui més independent. Que es lligui els cordons de les sabates des de la més tendra infantesa, que amb el pas del temps sàpiga vestir-se, cuinar i menjar sol, que reculli la seva habitació, o tantes petites coses que hi ha en la quotidianitat familiar són molt importants. Valors com el respecte a la seva personalitat i ritme de vida s'han d'articular junt amb el respecte a les normes de convivència que regeixin la família, ja que de la seva assumpció en dependrà la solidaritat, la sociabilitat i l'autonomia personal d'aquests fills dels que esperem que un dia sàpiguen emancipar-se. Algunes mesures i plantejaments per aconseguir-ho són els que hi ha a continuació:

  • Tenir sempre present que el nostre fill o filla és una altra persona, única i independent, i probablement molt diferent de nosaltres.
  • Oferir-li visibilitat: fer que se senti observat i comprès, que percebi que és algú per a nosaltres i per a la resta del seu entorn de relacions.
  • Acceptar els seus pensaments i sentiments.
  • Respectar-lo pel valor de la seva existència; no pel que fa, sinó perquè és una persona.
  • Respectar i atendre, en cada moment, els passos de la seva evolució personal.
  • Estimar-lo, transmetre-li amor, afecte, seguretat i proximitat utilitzant l'expressió verbal, gestual i física. Les abraçades i les carícies són importants.
  • Marcar-li normes i límits justos, raonables, consensuats i negociables: autoritat, no autoritarisme.
  • Transmetre-li que mantenim expectatives elevades respecte del seu comportament i rendiment en tots els àmbits. Fomentar la seva autoestima.
  • Els elogis i les crítiques els hem d'adreçar exclusivament a la seva conducta i mai a ell o a ella com a persona.

Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto