Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Abdelhamid Beyuki, president d'ATIME (Associación de Treballadors Immigrants Marroquins a Espanya): "Els sentiments xenòfobs són difícils de frenar una vegada activats"

Abdelhamid Beyuki va néixer a Río Martil (Tetuan, Marroc) però és a Espanya des de 1984, any en què va haver de deixar el seu país per motius polítics.

 És el president d'ATIME (Associació de Treballadors Immigrants Marroquins a Espanya), a més de vicepresident del Fòrum de la Immigració. Beyuki ens rep a les noves oficines de la seva associació a Madrid, on molts immigrants arreglen els seus papers i s'informen de tot el que els afecta com a persones que un dia van deixar les seves casa per buscar un futur millor. La taula està plena de documents que Beyuki intenta ordenar, entre els quals destaquen els anònims amenaçadors ("els rebem cada dia", lamenta) que agressivament els recorden la seva condició d'indesitjables o els recriminen les dificultats que travessa la negociació pesquera amb Marroc. Llicenciat en dret i articulista en revistes i diaris, Beyuki és autor de llibres en àrab. Recentment ha publicat en castellà La transición en Marruecos (edit. VOSA). Com a contrapunt positiu, Beyuki advoca perquè "els mitjans de comunicació mostrin les meravelloses experiències de convivència entre immigrants i autòctons que es produeixen en moltes zones d'Espanya".

Què és ATIME?

És una organització d'immigrants marroquins nascuda l'any 1989 que en els seus inicis va comptar amb la participació d'espanyols compromesos amb la defensa dels immigrants. Vam començar sent 20 persones però avui s'ha convertit en una organització que compta amb més de 14.000 socis i 15 delegacions en tot el territori espanyol. A ATIME, que forma part del Fòrum europeu per a la immigració i de la Plataforma estatal de les ONG, hem passat de ser una organització reivindicativa a prestar serveis jurídics i socials (recerca d'habitatge, de feina...). Disposem, per exemple, de pisos tutelats per a dones maltractades i menors immigrants. Tot això ho compaginem amb la mobilització i reivindicació en defensa dels interessos polítics i socials dels immigrants. A la nostra junta directiva hi ha dos espanyols, perquè entenem que la integració s'ha de fer al revés: en comptes que les ONG espanyoles integrin immigrants dins la seva estructura -moltes vegades, de decoració- nosaltres preferim que els espanyols s'integrin a ATIME, perquè creem en el projecte comú i plural d'aquesta societat. També destacaria que la tercera part dels serveis que prestem no va adreçada a marroquins, sinó a senegalesos, equatorians, dominicans...

Qui són els seus interlocutors per afrontar els problemes dels immigrants?

L'Administració pública, tant nacional i autonòmica com local. Cada administració té la seva importància. En normativa sobre immigració, el nostre interlocutor és el Govern central i en els aspectes més quotidians són els ajuntaments o les entitats locals que, sigui dit de passada, s'han d'involucrar més en tot el que està relacionat amb la immigració. Aquesta relació amb els municipis no és bona per falta de mitjans i de voluntat per afrontar els problemes

Quina relació mantenen amb organitzacions sindicals i ONG?

Organització confluïm en reivindicacions conjuntes, com en els esdeveniments d'Almeria. Animem els sindicats que assumeixin el seu paper, no tant en la prestació de serveis sinó en la defensa de l'immigrant en les seves reivindicacions laborals i sindicals. Amb les ONG les relacions van des de molt fluides a distants. Algunes ONG d'acollida, a vegades, tracten l'immigrant com un usuari del seu servei i com a mitjà per justificar la seva tasca. D'altres fan la seva feina amb resultats esplèndids. Però, en ocasions, discrepem sobre com ens tracten com a col·lectiu: no volem estar subjectes només de dret, volem estar subjectes de drets i deures. Ser un subjecte actiu i no passiu, formar part d'aquesta societat per al que és bo i per al que és dolent. A vegades, aquesta ajuda basada en la bona fe i la solidaritat es converteix en caritat i això no ens agrada gens.

Per què una persona decideix emigrar i abandonar el seu país?

És un procés dolorós i crec que tots els que l'hem emprès hem pensat a abandonar-lo alguna vegada durant la fase inicial. Els motius per deixar el nostre país són diversos: des de la gana i la misèria fins a l'ànsia de llibertat. En termes senzills, la vida es resumeix en riquesa (benestar) i no-riquesa: si als nostres països no arriba la riquesa (seria molt prolix estendre'm en les causes d'aquesta situació) l'hem d'anar a buscar allà on es trobi. Quan partim, la nostra sensació és la d'haver estat arrencats d'un entorn ple de vivències i sensacions, i això que als nostres països (Camerun, Senegal, Marroc...) no hi ha seguretat sanitària, ni social, ni política... però tot i així, ho trobem a faltar. El més dolorós és quan descobreixes que mai tornaràs a ser del país del qual vas marxar ni del país al qual emigres. Continues sent emigrant tota la vida. Jo, tot el que està relacionat amb Espanya, ho sento com a propi. Les coses que faig aquí tots els dies m'omplen de satisfacció, igual com tots els records que tinc de la meva infantesa al meu país, les olors (a peix del port o a la tarongina), els colors... també formen part de mi.

Què veu i què sent un emigrant quan posa els peus a Europa?

Depèn d'on vingui. Quan un subsaharià arriba a Marroc potser sent el mateix que quan un marroquí arriba a Espanya, i percep el mateix d'Espanya que quan arribi als Estats Units. Se sent una gran incertesa i manca de protecció. Els primers dies no entens la majoria de les coses, ni la clau d'una cultura, ni tan sols les mirades, perquè les mirades és una altra manera de comunicar-nos que algunes cultures tenim molt desenvolupada i a Occident pot donar lloc a males interpretacions. Et poden fins i tot acusar d'assetjament sexual. Al meu país, la mirada és una mica fantàstica i molt bonica. En definitiva, vas topant amb moltes coses, pel que al principi la vida de l'immigrant és un camí d'entrebancs fins que un s'adapta.

Perceben molta diferència en aspectes culturals, econòmics i socials?

Sí, per exemple en les relacions econòmiques quotidianes amb els bancs, o al mercat, es noten diferències. Al meu país, el mercat és un lloc on a més de comprar mantenim relacions socials; és la conversa natural de tots els matins. A Espanya, aquestes relacions mercantils són diferents i és el que comences a descobrir quan arribes per primera vegada. Això no significa que l'immigrant no s'integri a aquest tipus de vida, perquè sí que ho fa. Abans d'aprendre l'idioma, ja s'integren aquest tipus de coses de les relacions quotidianes.

Senten els immigrants racisme i xenofòbia a Espanya?

La xenofòbia va en alça i té molt a veure amb la informació que es transmet des dels mitjans de comunicació. També està relacionada amb el missatge que llancen govern i oposició per justificar la seva política migratòria, per exemple quan aproven una dura Llei d'estrangeria com l'actual i introdueixen en l'opinió pública el concepte d'allau de pasteres al sud de la Península. Això fa que la societat rebutgi per sistema l'immigrant. Quan un mitjà transmet la dada de l'augment de la criminalitat en un barri de Madrid poblat per immigrants crea a llarg termini l'aparició de brots xenòfobs en la ciutadania. Aquests sentiments xenòfobs són molt difícils de parar i de reformar una vegada s'han posat en marxa. El que s'ha fet durant el debat de la Llei d'estrangeria és contaminar l'opinió pública. Els mitjans haurien de mostrar les experiències meravelloses de convivència que hi ha en moltes zones d'Espanya entre autòctons i immigrants, aquesta seria una manera de contraposar l'excés d'informacions negatives que abunden en els mitjans sobre la immigració.

Per què els col·lectius d'immigrants rebutgen la Llei d'estrangeria actual?

Aquesta llei no és del tot dolenta perquè s'ha rebaixat el nivell de reforma pretesa al principi, però manté aspectes negatius, i per això la rebutgem. D'una banda, facilita excessivament l'expulsió de l'immigrant, ens deixa a les mans de l'Administració en comptes de disposar de la protecció judicial que teníem abans. I, de l'altra, no reconeix els drets socials i sindicals, com el dret a la sindicació, a la manifestació, a la vaga... dels qui treballen en situació irregular. I això malgrat que estan contemplats a la Declaració Universal dels Drets Humans i a la Carta Europea dels Drets Humans.

Quina és la seva opinió sobre les màfies que comercien amb el tràfic d'immigrants?

Aquest tipus d'organitzacions delictives i clandestines existeixen i les coneixem tots. Als països d'origen només els falta el cartell que digui "es ven bitllet en pastera". Un càlcul ens va donar com a resultat que si la màfia ha aconseguit introduir a Europa 70.000 immigrants ha obtingut uns 20.000 milions de pessetes. El negoci és massa important com per acabar amb ell. D'altra banda, és difícil de desmuntar amb mesures policials, malgrat que siguin necessàries per lluitar contra les màfies. Però a Espanya no es té en compte un fet fonamental: la clientela/víctima d'aquestes organitzacions no vol desarticular les màfies, ja que hi acudeixen per creuar l'estret i poder somiar així un futur millor. Mentre la víctima necessiti el botxí, mai testificarà en contra seva, i això a la policia -tant marroquina com espanyola- li costa entendre-ho. Són necessàries mesures socials, d'educació, una bona informació i proporcionar alternatives perquè no s'acudeixi a les màfies.

Creu que les societats europees tendiran més al mestissatge o pensa que les ciutats s'aniran conformant en barris ètnics com passa a Nova York?

Per aconseguir el mestissatge fa falta una política oberta d'integració, participació i acollida, que pretengui crear una interculturalitat sustentada en la convivència i en programes que s'han de desenvolupar a l'escola, al carrer i en qualsevol àmbit de la vida. Només llavors s'aconseguirà el mestissatge, el més positiu per a una societat. Les identitats i les cultures de cada país no són un llibre escrit i acabat, així pensen els racistes: "som així i vénen de fora a embrutar-me". I tampoc és desitjable que els emigrants vulguin imposar la seva cultura aquí pensant que el llibre està en blanc. No, el llibre ja porta una part escrita. Per tant, ni l'un ni l'altre. Si la política és veure els immigrants com a passatgers que vénen a resoldre'ns el problema de feina o de la natalitat perquè ens paguin la seguretat social i després ja se n'aniran -i si és necessari els donem uns minicrèdits per al viatge de tornada-, s'equivoquen, perquè es crearà una societat de guetos i col·lectius estancs en els quals cada un va a la seva. Això no beneficia ningú i resoldre-ho serà un gran problema. Els polítics encara són a temps per evitar-ho.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto