Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

José Luis Sampedro, escriptori catedràtic d'estructura econòmica: "El que més m'ha impressionat d'aquest segle XX que finalitza és l'estupidesa i la brutalitat humanes"

  José Luis Sampedro va néixer a Barcelona, va passar la seva infantesa a Tànger i des de fa molts anys resideix a Madrid. Va ser catedràtic d'estructura econòmica, vicepresident del BEX (Banc Exterior), senador per designació real i ara és membre de la Real Acadèmia Espanyola, però en primer lloc sempre s'ha sentit escriptor i continua aixecant-se a les cinc i mitja del matí per ordir les trames de les seves novel·les. Una de les seves facetes desconegudes és la música: toca el piano inspirat pel seu compositor favorit, Chopin. La seva última novel·la El amante lesbiano (Areté) s'ha convertit en un autèntic best seller. Sampedro va aconseguir la fama l'any 1981 amb Octubre, Octubre i l'ha mantingut amb la resta de les seves novel·les (La sonrisa etrusca, La vieja sirena, Real Sito, Monte Sinai...).José Luis Sampedro va rebre CONSUMER un matí fred i boirós a la seva casa de Madrid i allà ens va explicar la seva manera d'entendre la creació literària "en qualsevol moment pot sorgir alguna cosa bona per a una novel·la", a més de fer un repàs a aquest segle XX quasi acabat que l'escriptor ha viscut gairebé del tot i del qual destaca "l'estupidesa i la brutalitat humanes". També va tractar d'altres temes com el que suposa fer-se vell, com són els joves, la globalització "el nou nom de l'imperialisme i del colonialisme" i el Nadal "una festa social més".

Quin procés segueix a l'hora d'escriure, de plantejar-se una obra literària?

L'ofici d'escriptor és permanent, un pensa en tot moment en la possibilitat que una cosa que li passi a la vida real pot ser susceptible de ser escrita. Jo vaig pel carrer amb una llibreta i anoto allò que em pot servir, per exemple, per a un novel·la. De sobte, arriba un moment en què certes idees, sense saber massa bé perquè, se't queden fixades. Quan em va sorgir la idea de la novel·la La sonrisa etrusca estava passant el Nadal a Estrasburg amb la meva filla que tenia un nen de nou mesos. Llavors, en una nit d'aquestes fredes de centreuropa, el bebè va començar a ploriquejar i jo, que sempre m'he aixecat molt d'hora, el vaig agafar en braços perquè la seva mare i la seva àvia no s'aixequessin. Mentre acotxava el nen i passejava per l'habitació la lluna es reflectia a la neu i la llum entrava per la finestra. Va ser fascinador. Per a mi, aquest quart d'hora va ser infinit i vaig pensar en tot el que li quedava per viure a aquella criatura, si m'arribaria a conèixer, quina sort tindria en la vida, etc. En fi, que me'n vaig anar al llit pensant que escriuria un petit conte titulat El abuelo i es va acabar convertint en una novel·la de més de dues-centes pàgines. Això vol dir que no se sap massa bé on podem trobar la posada en marxa d'una novel·la. Després, cada escriptor té una manera de desenvolupar la trama i de buscar-se els suports per mantenir-la viva. Jo trigo bastant a escriure una novel·la i em documento moltíssim. Vaig trigar cinc anys a escriure La vieja sirena, però no per fer gala d'erudició, sinó perquè tinc una idea central en el meu ofici d'escriptor: si jo no em crec el que estic explicant, el lector no s'ho creurà. Per això em documento molt.

És cert que es necessiten estimulants per enfrontar-se cada dia amb la tan fonedissa lucidesa?

Alguns escriptors necessiten prendre cafè, whisky o d'altres estimulants, però jo no recorro a res d'això. M'aixeco molt d'hora, ara a les cinc i mitja del matí, abans ho feia a les quatre. És en aquestes hores del matí quan estic més despert i em trobo amb més lucidesa; a mesura que avança el dia em vaig cansant. Aquestes primeres hores, en què ningú em truca, que no hi ha telèfon, no hi ha soroll, no hi ha molèsties... per a mi és fonamental. És quan faig els meus muntatges a les novel·les. La resta del matí continuo escrivint i ja a la tarda me'n vaig al cinema o a passejar.

Com està el panorama literari espanyol actual?

Jo el veig bé, sens dubte millor que fa 30 anys. S'escriu molt i bé. A més es llegeix molt més, sobretot les dones. Tanmateix, a tot Europa no veig que s'escrigui millor del que ho feien els escriptors d'abans de la Segona Guerra Mundial com Malraux, Sartre... Per no destacar que els escriptors han perdut pes com a intel·lectuals i no se'ls tracta com a tals.

Com veu la qüestió tan gastada de la tercera edat?

El terme "tercera edat" no m'agrada. Jo sóc vell, gràcies a Déu he arribat a vell i exerceixo de vell. Això de la tercera edat em sembla com si ser vell costés molt de dir. Per a mi la tercera edat és com l'ATS o l'EGB, termes que suplanten noms de tota la vida. Amb certes condicions la vellesa es pot viure molt bé gaudint de les petites coses. Primer fa falta un mínim de salut perquè si un està adolorit i malalt aquests anys es porten pitjor, després s'ha de disposar d'un mínim de comoditat econòmica (no haver de demanar per menjar, per exemple) i finalment una cosa importantíssima és tenir una certa cultura. El pitjor és el pobre vell que no té horitzó en la vida, que el jubilen i no sap com omplir tot el temps de lleure que de sobte li ve al damunt. No saben què fer amb la vida i s'acaben morint. Per a mi la vida de vell està molt bé. Una de les coses bones que té la vellesa és la llibertat, perquè no cal justificar-se de res, no he de ser més, puc dir el que em vingui de gust sense defugir les conseqüències, no tinc problemes familiars... en definitiva, estic encantat de la vida. Respecte a les qüestions afectives com l'amor, és clar que amb 80 anys no es pot fer el mateix que amb 20, però la tendresa, l'afecte i la carícia sempre són possibles.

I dels joves, que en podria dir?

Vaig bastant a donar xerrades a instituts i hi veig nois formidables interessats per l'economia o la literatura. Després hi ha la qüestió de l'alcohol i d'altres, però també és veritat que hi ha xavals que col·laboren amb les ONG i dediquen les seves vacances a anar-se'n a Llatinoamèrica a donar un cop de mà als més necessitats. Però no s'ha d'oblidar que el sistema educatiu actual no ensenya els joves a pensar, els atipa de coses que s'han de fer mecànicament i que tot seguit s'obliden. Al poder no li interessa que els joves pensin. Per això, a molts joves només els interessa el cantant de torn i ficar-se al llit amb la seva noia, cosa lògica, d'altra banda, si l'única bandera que els oferim és la de guanyar diners. És l'ideal de la nostra societat, després no ens queixem que als joves no els interessen d'altres temes. A això s'ha d'afegir que la societat s'ha secularitzat i que la influència de l'Església ha baixat moltíssim, els nois no accepten el que aquesta diu.

D'aquest segle que finalitza i que ha viscut gairebé sencer, quin balanç en fa?

A mi el que més m'ha impressionat és l'estupidesa i la brutalitat humanes, que no escarmenta. Aquest segle el situo en un final d'època que no diu massa, llevat en la ciència i en la tecnologia on el progrés és aclaparador. Fora d'això, no veig grans idees. No crec que la novel·la ara sigui millor que la del segle XIX, no veig que es pinti millor, que es faci millor música que al XVIII o XIX, o que el pensament filosòfic sigui més important que el de Kant o els grans pensadors. I no diguem ja en economia, tot això que en diuen el neoliberalisme o el pensament únic, el considero un retard perquè són idees del segle XVIII. Allò del pensament únic m'irrita perquè si és únic no és pensament, és una mica totalitari. Precisament el pensament és tot el contrari, la varietat, la llibertat, la diversitat, en definitiva, el fet que pensem coses diferents. És a dir, que jo no veig idees noves, són totes del passat. En la ciència les novetats que s'acosten són inimaginables: per primera vegada en la història, l'home no dependrà dels seus gens sinó que els gens humans dependran de l'home perquè els podrem modificar. El que abans la vida trigava milers i milions d'anys en evolucionar ara es realitza en un breu període de temps. Tot això produirà unes revolucions i no tenim ni idea d'on anirem a parar. I si a això hi sumem la renovació tecnològica i nuclear constant qualsevol vaticina alguna cosa. Per això el poder es traslladarà als científics i investigadors, que com sempre treballaran per a les grans empreses.

Què hem d'entendre quan es parla de nova economia?

Per als teòrics i polítics que es reuneixen en cimeres, la nova economia és competència, noves tecnologies i globalització. Miri, parlar de globalització i posar policies a Tarifa perquè qui es vulgui globalitzar no entri em sembla un contrasentit total. Amb això vull dir que la globalització només és per a una petita part de la humanitat que són les grans empreses i el seu entorn, perquè la resta del món està globalitzat en funció del que dictin els de dalt. Digueu-li a un camperol asiàtic o del Perú que està globalitzat. El que en diuen globalització és el nou nom de l'imperialisme, del colonialisme, on una minoria regeix els destins de la resta del món. I la nova economia només té de nou que utilitza Internet. Quin és el propòsit de la nova economia? Incrementar el benefici. Mentre aquest sigui el seu déu continuarà sent la mateixa vella economia de sempre. Machado deia que les societats no canviaran mentre no canviïn de déu, i el veritable déu d'aquesta societat són els diners.

Els europeus ens haurem d'acostumar que el fenomen de la immigració i els seus problemes es converteixin en una cosa habitual?

La immigració és un fet imparable i mentre existeixi la desigualtat això continuarà sent així. A Espanya ens hem d'acostumar i veure que la immigració a França o Anglaterra és molt més gran, per això és normal que assolim aquestes xifres de persones que vénen de països subdesenvolupats. Sense oblidar-nos que aquestes persones estan aquí perquè els necessitem com a mà d'obra.

Amb el que ha passat a les eleccions nord-americanes, pot entrar en crisi la democràcia tal com l'entenem ara?

Si per democràcia entenem el govern del poble, no hi ha democràcia a cap lloc del món. Si de veritat hi hagués democràcia molta gent no donaria -via impostos- diners per als exèrcits, que no serveixen per a res, i destinaria els seus diners al que de veritat li interessa: sanitat, educació... per exemple, la ciència rebria més diners i els nostres científics no se n'haurien d'anar. Però, qui dóna de veritat aquest poder a la gent per decidir on s'han de destinar els diners dels seus impostos? El poble no mana a cap país.

Finalment, i ja que estem en aquestes dates tan peculiars, com veu el Nadal?

El fet que el Nadal contribueixi a fer que les famílies es reuneixin i que els infants es diverteixin em sembla positiu. Ara bé, el Nadal és un gran muntatge comercial, al qual s'ha d'afegir tot el que té de publicitat religiosa. Per aquest costat, el Nadal no m'interessa i no em commou gens. És una festa social com qualsevol altra.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto