Radiografia als teixits: Diferències palpables en qualitat i en manteniment

  Per això, hauríem de prestar més atenció a les característiques del teixit en adquirir una peça de roba, per evitar situacions desagradables: teles que s'encongeixen en excés, teles que s'arruguen amb massa facilitat i mai semblen planxades o draps que canvien de color després del primer rentat. A més, cada tipus de teixit exigeix unes condicions de manteniment específiques i conèixer-les és fonamental per prolongar la vida útil de la nostra peça i mantenir-la en un estat òptim.

Les fibres són filaments que componen els fils i teixits. Es divideixen en dos grans grups: les naturals o les artificials. El primer grup està constituït per fibres en estat natural que només exigeixen una lleugera adequació per ser filades i utilitzades com a matèria tèxtil. El segon grup el formen fibres que no hi ha a la natura, fabricades mitjançant un artifici industrial.

Fibres naturals de procedència animal

La seda

Brillant, fina, suau, llisa i cruixent, la seda no crema, és elàstica, reté l'aigua, s'arruga bastant i no és atacada pels insectes. La seda es considera reina de les fibres naturals de procedència animal, privilegi que li atorga l'antiguitat del seu ús i el misteri i la llegenda que ha envoltat durant segles el cuc de morera que la produeix. S'ha de rentar a mà, amb aigua freda, sense fregar ni retorçar, per la qual cosa no convé que les peces de seda s'embrutin massa, per poder-les netejar sempre amb un rentat lleuger. Per mantenir-la viva s'ha d'evitar l'ús de lleixiu i s'ha de planxar amb molta cura. Es pot netejar en sec amb qualsevol dissolvent, però amb precaució.

La llana

Ha estat utilitzada en la vestimenta humana des del Neolític per elaborar pràcticament tot tipus de peces. La major part de les ovelles productores d'Europa, Austràlia i Amèrica procedeixen de l'ovella merina espanyola, que els àrabs van portar a la Península a començaments del segle XIV. La llana reté l'aigua, per això li costa molt d'assecar-se; és un bon aïllant tèrmic, ja que manté al voltant de la pell la calor que produeix el cos i proporciona una sensació càlida. Les peces confeccionades amb llana són especialment valorades i utilitzades per muntanyencs ja que atreuen la humitat però alhora la retenen i el cos es manté sec i fresc. La llana no s'inflama ni es fon i, per tant, no s'enganxa a la pell en cas d'incendi. És elàstica, no es deforma i s'arruga poc, ja que té gran poder de recuperació. Resisteix els àcids però no els lleixius, encara que siguin diluïts. Es pot arnar, engrogueix amb el sol i no emmagatzema electricitat estàtica. Cap altre teixit es conserva en excel·lents condicions durant tant de temps, tot i que depèn, és clar, de la seva puresa. El 7% dels teixits estan confeccionats amb aquest material tèxtil. La llana s'ha de rentar amb aigua tèbia, amb precaució i sabó neutre, però sense fregar ni retorçar. Si és possible, les peces de llana s'han d'assecar en horitzontal. Es pot netejar en sec, planxar a baixa temperatura i sota un drap humit per evitar brillantors. Només les peces que així ho indiquin es poden rentar a màquina.

El pèl d'animals

A la composició química amb prou feines es diferencien els pèls de les llanes, però no així en la seva estructura física. La llana és arrissada, de pèl llis; en l'animal, la llana forma vellons o pilotes de fibres, el pèl, en canvi, cau solt.

• Alpaca: l'alpaca és un animal que viu a Sud-amèrica, sobretot a la regió andina, i resulta difícil adaptar-la a altres regions. És d'un color uniforme, gairebé sempre blanc, tot i que també n'hi ha de color de xocolata, mai negres. El seu teixit resulta suau al tacte i brillant a la vista. L'ús d'alpaca ha estat tradicional en la confecció de vestits de cavaller.
• Angora: pèl llarg, molt fi i suau del conill originari d'Angora (regió turca). S'utilitza preferentment per elaborar suèters i peces exteriors de punt. Es barreja amb cotó o amb fibres sintètiques.
• Caixmir: prové de la cabra de Caixmir (regió asiàtica dividida entre l'Índia i el Pakistan), encara que actualment també es cria en altres països fronterers. Es va usar tradicionalment en la confecció dels famosos xals que encara conserven aquest nom. A Occident aquest pèl es ven a un preu molt elevat, per la qual cosa generalment es teixeix barrejat amb altres fibres. Una peça 100% caixmir es considera un gran luxe.
• Camell: pèl fi, suau i llis, molt apreciat per a la fabricació de teixits lleugers i impermeables. Van ser famosos els abrics, en el color natural. Les mantes de llit elaborades amb pèl de camell són molt lleugeres.

Per rentar i conservar correctament les peces elaborades amb el pèl dels animals esmentats s'han de seguir les mateixes instruccions que amb la llana.

Fibres naturals de procedència vegetal

El cotó

 Representa el 39% del consum total de fibres tèxtils. El seu nom és de procedència àrab ja que, amb tota probabilitat, va ser originari de Pròxim Orient i de la Vall del Nil. El cotó reté gran quantitat d'aigua, és fresc i resulta confortable. Es tenyeix amb facilitat, amb la qual cosa no es produeix el fenomen de descàrrega en el procés de tintura. No té estabilitat davant la conservació de la forma i se l'ha de conferir mitjançant tractaments mecànics o químics. S'arruga, tot i que existeixen tractaments químics per evitar-ho. És més econòmic que les fibres animals. Quan crema, fa olor de paper cremat. Resisteix malament els àcids i bé els lleixius. El cotó ofereix molts avantatges per a la seva conservació. És molt resistent al rentat, es pot fregar, escórrer i planxar fàcilment, tot i que es recomana que el teixit estigui humit abans de planxar-lo. Es pot netejar en sec.

El lli

Va ser una de les primeres fibres que l'home va utilitzar, abans fins i tot que la llana. Actualment el lli gaudeix de gran acceptació en la confecció de peces de roba fresques per a estiu. Depenent de l'ordit (tècnica de la filada), es pot fabricar un teixit tan fi com la batista o un altre de tan bast com la lona. Pel seu grau d'absorció d'aigua, és un teixit molt fresc. La superfície de la fibra, molt llisa, permet que el teixit sigui suau al tacte. Per la seva afinitat als colorants, el teixit de lli és molt apropiat per a l'estampació i aquesta mateixa consistència permet de realitzar-hi qualsevol tipus de brodat. Les característiques de conservació són idèntiques a les del cotó.

De procedència mineral

Destaca l'asbest, un silici que es presenta en filaments tan fins que es poden teixir i són resistents al foc.

Atents a l'etiqueta

Les normes internacionals de la indústria exigeixen etiquetar cada peça de roba fabricada amb indicació de la naturalesa i composició del teixit, com també les instruccions elementals de tractament i conservació. A continuació es relacionen els símbols que acompanyen cada peça d'acord amb aquestes normes i s'explica el significat de cada un dels símbols. Els fabricants de confecció de tot el món empren aquests signes per referir-se a les operacions de rentat, ús de lleixiu, planxada, rentat en sec i assecat de les peces de vestir.

Relacions d'aquest contingut