Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Manuel Leguineche, periodista, viatger, escriptor i corresponsal de guerra: "El viatge hauria de fer-nos més humils i servir-nos per comprovar que no estem sols al món"

 Manu Leguineche (Arrazua, Biscaia, 1941) és la personificació del viatge i de les aventures que l'acompanyen. Periodista fet a l'ombra de Delibes, corresponsal de guerra, viatger empedreït, fundador de les agències Colpisa i Fax Press (les quals dirigeix), escriptor, conversador de mil batalles, guanyador de premis com el Nacional de Periodisme, la Ploma d'Or, el Cirilo Rodríguez, el Julio Camba o l'Ortega y Gasset, seguidor televisiu de pagament per visió de l'Athletic de Bilbao, expert jugador de mus (el seu últim llibre Mus visto, Plaza & Janés, així ho testifica), bon amfitrió i millor persona, va rebre CONSUMER al seu casalot de l'Alcàrria de Brihuega (Guadalajara) i va desgranar l'ampli significat que per a ell comporta viatjar, a més de reflexionar sobre les guerres d'ahir, que ell va cobrir com a periodista, i les d'avui.

A Leguineche li agrada "que els països conservin la seva forma de vida i no es llancin a l'occidentalització massiva". Per a aquest basc universalista, "viatjar és un exercici higiènic que contribueix a fer que un es conegui millor. Un filòsof alemany va dir que el millor camí per conèixer-se un mateix és donar la volta al món, però jo afegeixo: i també per conèixer els altres". Manu Leguineche assegura que "s'ha de viatjar lliure, serè, per veure la persona que ens rep, comprenent els altres, mirant cap a l'horitzó i, sobretot, viatjar sense la dictadura del rellotge o del calendari, rient dels teus contratemps". Manu Leguineche és autor d'innombrables llibres que expliquen les seves experiències per tot el món. Els dos últims són La felicidad de la tierra (Alfaguara) i Hotel Nirvana (el País-Aguilar).

Per què viatgem, quin és el ressort que ens mou a sortir de casa per veure món?

Aquesta pregunta ha merescut sempre moltíssimes respostes i totes molt diverses. Alguns tenen més clar el que deixen enrere que el que busquen. Se sap millor per què un se'n va (estrès, canvi de vida...) que el que va a trobar per allí. Ja ho deia L. R. Stevenson, "només necessito el cel sobre el meu cap i el terra sota els meus peus".

Cada persona viatja per un motiu diferent, hi ha qui ho fa per enviar targetes postals i comunicar al veí que les coses li van molt bé. Però jo crec que en general es viatja per conèixer i ara es fa de forma massiva perquè el viatge s'ha democratitzat, s'ha fet més barat... i, de sobte, el món està al nostre abast. Alguns dels qui ja han visitat llocs exòtics (Tailàndia, Seychelles...) busquen destinacions de les de "viure perillosament", com baixar en piragua per l'Himàlaia, practicar el salt de pont a les cascades del Zambezi i, fins i tot, n'hi ha que volen patit i van a la recerca d'emocions fortes, a zones en guerra. Hi ha agències (jo n'he conegut a Hong Kong i Londres) que t'envien a aquests llocs perillosos com si fossis corresponsal de guerra. Però això són excepcions. Jo crec que, en general, es viatja per renovar-nos a nosaltres mateixos, per descobrir noves cultures, fer una parada en aquest món abrasador i complicat, i per la necessitat de canviar de xip com diuen ara.

Però hi ha viatgers que a tota hora recorden com de bé estarien a casa seva.

El que passa és que alguns no són capaços de trencar amb l'anterior: continuen comprant compulsivament, es queixen a tota hora sobre com mengen de malament. Però no pretendràs anar a 12.000 quilòmetres de distància i menjar igual que a casa! La gent no s'adona que moltes vegades són països molt pobres. També n'hi ha que viatgen i, a la mínima oportunitat, pregunten què ha fet l'Athletic o el Barça. En conclusió, no acaben de desenganxar-se i continuen mirant-se el melic. El viatge hauria de fer humil la gent i servir-nos per comprovar que no estem sols al món i que tots els éssers humans tenim moltes coses en comú.

Com veu un viatger avesat els problemes que pateix el turista comú, com la sobrereserva i els retards en els vols o el fet de no aconseguir un hotel a primera línia de platja o amb bon menjar?

Moltes vegades, el que es ven és un camuflament de la realitat, la platja solitària amb els cocoters. I quan arribes allà veus que tot és molt diferent. La indústria del turisme juga amb aquest mite del paradís perdut que tots busquem, però mai apareix i acabem topant-nos amb la frustrant realitat. D'altra banda, els viatges s'han massificat.

Avui tothom viatja amb avió, hi ha aglomeracions, sobrevenda de reserves de vol, la qual cosa motiva la sobrereserva i, per si això fos poc, els aeroports i les infraestructures de molts països no estan preparats per absorbir tants viatgers. Jo tinc una màxima "si em deixo vèncer per un contratemps, l'emprenyament que em genera un retard, per exemple, s'ha arruïnat el meu viatge", de manera que sacrifico totes aquestes protestes perquè, mentrestant, el viatge segueix i no te'l pots carregar perquè se t'ha apagat la llum a l'habitació. Els països en via de desenvolupament no estan al nostre nivell econòmic, per la qual cosa hem de canviar la pell per viatjar-hi, com fa la serp, i buscar el plaer de viatjar, perquè partir és viure. Si hi ha algú que vulgui estar sempre enutjat, que no es preocupi: la vida li donarà molts motius per enfadar-se.

Els viatges organitzats permeten fer-nos una idea de la realitat d'un país?

El seu gran avantatge és que ens permeten d'anar a països llunyans de manera més econòmica. Són una solució per als qui tenen por del que és desconegut o dels problemes que puguin sorgir en aquests països, ja que els viatges organitzats et proporcionen més seguretat i comoditat; molt especialment en els primers viatges, quan adquirim una mica de facilitat per moure'ns pel món. Jo sóc partidari d'aprofitar el bo i millor d'un viatge organitzat i després trencar els esquemes. Per exemple, no anar a aquests llocs on les excursions estan muntades perquè el turista compri tots els objectes i records que li ofereixen.

Es diu que el turisme beneficia països amb règims dictatorials i que violen els drets humans. Creu que el viatger ha de visitar aquests països encara que els seus diners puguin contribuir a perpetuar-hi la manca de llibertats?

És una pregunta que jo m'he fet moltes vegades i que no té una resposta fàcil perquè et provoca un dilema. El país que m'agradaria tornar a visitar és Birmània, encara sento la fascinació per Orient, com dirien els clàssics, i la Junta Militar ha obert les portes al turisme, però no hi aniré perquè Shu Ki, la Premi Nobel de la Pau que pateix arrest domiciliari, ha fet crides perquè el turisme no ajudi la Junta. També és veritat que n'hi ha d'altres que opinen que el turisme contribueix a canviar la pell d'aquests països perquè la gent que hi viu palpa altres idees i els vilatjans veuen com es viu en altres llocs.

Respecte dels conflictes bèl·lics que ha viscut i narrat en aquests països del tercer món, el periodista s'ha d'involucrar, posicionar-se davant del problema tan complex que representen les guerres?

És també una vella discussió. Hi ha qui creu que és millor prendre partit perquè t'involucres més i escrius amb més passió, però aquesta és una forma de desinformar els lectors. Recordo el que em va dir el fundador del diari francès Le Monde, "l'objectivitat és impossible, però hi ha una cosa sagrada, jugar net amb el lector". Quan érem a Cambodja alguns periodistes entusiasmats amb els Khemeres Rojos, perquè era una manera de fer la revolució que havia de transformar el món, es van posar de part seva.

Després es va saber que els seguidors de Pol Pot van eliminar dos dels set milions d'habitants de Cambodja, un dels genocidis més grans del món. El corresponsal de guerra s'ha de mostrar sempre molt caut i els comentaris poden ser lliures però els fets són sagrats. Lògicament, en casos flagrants de violacions de drets humans o tortures ho has de denunciar, encara que pugui passar com a l'Iran, país on les persones torturades es van convertir en torturadors. En una guerra, ja ho va dir un senador nord-americà el 1917, la primera víctima és la veritat. A Kosovo ho hem vist, l'OTAN va buscar gent llesta perquè donés la seva versió dels fets i ens intoxiqués amb la seva veritat. Ara estem veient que aquests fets no van succeir tal com se'ns van explicar.

S'acaba per saber el que ha passat en aquests conflictes bèl·lics o gran part de la veritat queda enfosquida i passa a engrossir els misteris insondables de la història?

Quan finalitzen les guerres, hi ha temps per investigar i contrastar les dades. A més, els protagonistes acaben explicant el que va passar perquè tenen remordiments o perquè ja ha passat tot i poden parlar amb claredat. Es publiquen llibres, documentals i reportatges que ajuden que l'opinió pública sàpiga, més o menys, el que va passar, tot i que sempre quedarà oculta una part important de la veritat.

La informació de guerra i la vida dels corresponsals destinats a conflictes bèl·lics ha canviat molt des que Manu Leguineche enviava les cròniques des de Saigon (Vietnam)?

Sí que ha canviat molt. La Guerra del Golf es retransmetia en directe i la realitat del conflicte es va convertir en virtual. Ara, els generals es posen en un túnel, premen un botó en una pantalla i canvien el curs de la història. Tot això es televisa en directe, amb la qual cosa la feina del corresponsal romàntic i bohemi de la meva època pertany ja al passat. La pròpia dinàmica dels exèrcits i dels serveis de relacions públiques dels països porten l'aigua al seu molí i censuren les informacions que no els convenen.

Això al Vietnam no passava. Durant aquella guerra, la més llarga del segle, els nord-americans ens deixaven total llibertat de moviments i podies anar a comprovar com s'havia arrasat un poblet de camperols, així que els telenotícies es van omplir d'imatges en les quals la sang esquitxava les pantalles. Els nord-americans van aprendre la lliçó i a partir de la invasió de Granada (Carib) es va imposar la censura sobre els corresponsals de guerra. I que consti que l'opinió pública accepta que existeixi aquesta censura, perquè l'interès d'Estat preval sobre el de la informació: per exemple, s'estimen més no saber el que passa si això ha de significar que l'enemic s'assabenti del que no convé o interpreti positivament qualsevol fet bèl·lic.

Després de les vicissituds bèl·liques de diverses dècades arriba el descans. Com se sent un després d'abandonar les posicions russes al Líban i contemplar la vida de les abelles a l'Alcàrria?

Als fronts ara està tot massificat. Durant la guerra de Kosovo hi podia haver prop de tres mil periodistes a Pristina. Això ja gairebé no m'interessa ni em diverteix, per això vaig venir al camp. Ara m'agrada analitzar els esdeveniments amb més temps i amb la perspectiva d'una persona que ja ha estat allà. Jo sóc un vilatjà de Belendiz (Gernika), a qui li encanta aquesta tranquil·litat i la seva relació amb el que és rural. El camp allibera i apropa les persones. És la felicitat de la terra.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto