Saltar el menú de navegació i anar al contingut

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Actualitat i oci > Informe

^

Les dades, informacions, interpretacions i qualificacions que apareixen en aquesta informació corresponen exclusivament al moment que es van realitzar i tenen, per tant, una vigència limitada.

Donació d'òrgans: Gest solidari d'uns, segona oportunitat per a altres

L'Organització Nacional de Trasplantaments

L'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) és un organisme del Ministeri de Sanitat i Consum que té la missió de promocionar, facilitar i coordinar la donació i el trasplantament de tot tipus d'òrgans, teixits i medul·la òssia. Des que es va fundar en 1989, quasi 100.000 persones han rebut un trasplantament d'algun òrgan o teixit. L'ONT actua com a agència de servicis per al conjunt del Sistema Nacional de Salut, procura que hi haja un increment continuat de la disponibilitat d'òrgans i teixits per a trasplantament, i garantix la seua distribució més apropiada i correcta d'acord al grau de coneixements tècnics i als principis ètics d'equitat que han de presidir l'activitat trasplantadora. L'ONT espera incrementar enguany en un 15% les donacions d'òrgans. En algunes comunitats autònomes, la gestió dels trasplantaments és responsabilitat d'unitats al seu torn autonòmiques, però l'ONT juga un paper decisiu en la coordinació de la informació i en alguns casos, en la pròpia gestió dels òrgans donats. Per exemple, quan a Bilbao o València es disposa d'un fetge utilitzable però és a Cáceres on hi ha un pacient en urgència zero ?podria morir en un o dos dies?, l'ONT coordina el flux d'informacions necessari per a adoptar les decisions més adequades sobre el trasplantament.

La llei i les donacions

Des del punt de vista jurídic, la donació d'un òrgan en benefici del proïsme està justificada, i per això la normativa afavorix els progressos científics i evita el tràfic lucratiu d'òrgans i els abusos experimentals. La Llei de Trasplantaments de 1979 planteja quatre qüestions essencials, matisades pel novíssim Reial Decret:

  • La finalitat de l'extracció serà sempre terapèutica.
  • La donació és, sempre, gratuïta i confidencial. Les necessitats econòmiques urgents que sofrixen certes capes de la població, menys minoritàries als països més pobres, i l'ànim de lucre de mitjancers sense escrúpols que podrien vendre òrgans, van induir els legisladors a reiterar la gratuïtat de la donació, incidint en la prohibició que l'ésser humà siga objecte de contracte, que els òrgans siguen un producte més que oferix el mercat a un determinat preu, o pitjor encara, al millor postor. Esta compra-venda, certament, seria inhumana, a més de discriminatòria (si se subhastaren els òrgans, per exemple, en Internet, qui podria accedir a un trasplantament? Només els rics?). El nou Reial Decret evita el tràfic d'òrgans i prohibix qualsevol publicitat sobre la necessitat d'un òrgan, així com la recerca de qualsevol tipus de gratificació o remuneració per la donació (art. 8). D'altra banda, esta serà sempre confidencial, tant pel que fa a la identitat del donant viu com a la del mort i a la seua família.
  • El donant viu (per exemple, per a trasplantaments de medul·la òssia i ronyons) donarà el seu consentiment de forma lliure i conscient. Serà major d'edat, disfrutarà de plenes facultats mentals i l?hauran informat sobre les conseqüències de la seua decisió. L'extracció de l'òrgan o teixit serà compatible amb la vida i la seua funció podrà ser compensada per l'organisme de forma adequada i prou segura. Una novetat de l'últim Reial Decret és que el donant firmarà la cessió del seu òrgan davant del jutge del Registre Civil i podrà canviar d'opinió durant les 24 hores següents. Però, en tot cas, s'afavorirà la donació de morts davant dels vius.
  • Respecte de donacions de morts, se'ls presumix la condició de donants sempre que en vida no conste la seua oposició expressa a l'extracció d'òrgans una vegada ocorreguda la mort. Precisament este criteri, el consentiment presumpte, desconegut per molts ciutadans, ha determinat que Espanya siga el primer país europeu en el trasplantament d'òrgans. Si el difunt no ha deixat constància verbal o escrita de la seua voluntat sobre possibles donacions, preval el principi de solidaritat i es presumix el consentiment. En teoria, els familiars no poden negar-se ni autoritzar la donació, pel simple motiu que esta decisió queda fora de la seua competència. Els metges, conforme a la lletra i esperit de la llei, han d'investigar la voluntat del mort, preguntar al personal sanitari que el va tractar sobre si digué alguna cosa sobre això abans de morir, i fins i tot revisar entre els seus efectes personals per si es trobara algun escrit que al·ludira a esta qüestió. La consulta a la família hauria de ser en este sentit (demanar-li el seu testimoni sobre el que pogué haver dit el mort), i no en un altre. Conforme a la llei, no podria negar-se a la donació. Menys encara, si hi hagué consentiment exprés per escrit. Encara que una manera ben simple de negar-se és que qualsevol membre de la família assegure que el mort no desitjava ser donant o que pensava retractar-se de la seua voluntat inicial de ser-ho. L'habitual, de tota manera, és que prevalga sempre l'opinió dels familiars.

Mort cerebral i parada cardíaca

Una altra de les novetats del Reial Decret és que permet l'obtenció d'òrgans en cas de mort per parada cardíaca, mentre que anteriorment només en cas de mort encefàlica s'autoritzava el procés de trasplantament.

La mort encefàlica està definida per llei, i significa l'absència de tota resposta cerebral, de respiració espontània i de reflexos cefàlics. Perconfirmar-la, han de realitzar-se les pertinents proves mèdiques. A més, ha de ser certificada per tres metges -un neurocirurgià, un neuròleg i el responsable de la unitat hospitalària on haja ocorregut la defunció-, que no intervinguen en trasplantaments, a fi de garantir al màxim l'objectivitat.

Una de les raons de les negatives dels familiars és la por al fet que la persona puga sofrir en el moment de l'extracció, ja que encara no es té prou clar el concepte de mort encefàlica. Estem acostumats a associar la parada cardíaca letal en una persona amb la seua mort definitiva, però la possibilitat de mantenir la circulació dins de l'organisme de forma artificial una vegada que la persona ha mort (pròpia de la mort encefàlica) és més difícil d'associar amb la mort. En la mort per parada cardiorespiratòria, s'aplica l'art. 10.5 del Reial Decret, que preveu el procediment a seguir per a obtindre autorització judicial. El metge ha d'assegurar la preservació dels òrgans, prèvia comunicació al jutjat. D'esta manera, es pot actuar amb més rapidesa.

Paginació


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto